Oreneta, falciot o ballester? Aprèn a diferenciar-los d’una vegada per totes

Alça el cap un dia d’estiu cap al vespre, en qualsevol poble o ciutat dels Països Catalans. De segur que veus ocells foscos que volen ràpidament pel cel, fent giragonses i deixant anar xiscles aguts. I de segur que algú, al teu costat, dirà «mira quines orenetes!». És el teu moment per fer-te el setciències 🙂

Doncs ací ve la sorpresa, perquè probablement no en són cap, de tipus d’oreneta. I el millor de tot: una oreneta i un falciot no només són espècies diferents —és que ni tan sols són família. Que els dos s’assemblen i fan el mateix —caçar insectes en ple vol— és pura casualitat evolutiva, el que els biòlegs anomenen convergència.

En aquest article anem a desfer l’embolic. Perquè als nostres cels d’estiu hi conviuen fins a cinc orenetes (però sobretot 2), dos falciots i un ballester, i quan sàpigues on mirar, no els tornaràs a confondre mai més.

La gran confusió: per què els confonem (i com deixar de fer-ho)

Les orenetes pertanyen a l’ordre dels passeriformes, el mateix dels pardals, les mallerengues o les merles. Els falciots i el ballester, en canvi, tenen ordre propi, els apodiformes —de fet, els seus parents més pròxims són els colibrís—. Són dos llinatges que van resoldre el mateix problema (viure caçant mosquits a l’aire) amb solucions semblants, i per això de lluny ens semblen el mateix.

Però de prop no ho són gens. Abans d’anar espècie per espècie, queda’t amb aquestes tres preguntes, que resolen el 90 % dels casos:

1. Es posa, o sempre està volant? Aquesta és la més fàcil. Les orenetes es posen contínuament en cables, fils, antenes, branques o a terra a buscar fang. Els falciots i el ballester, en canvi, quasi mai es posen. Tenen les potes diminutes (de fet, Apus vol dir «sense peus») i només s’aferren a la paret per entrar al niu per a criar. La resta del temps viuen literalment a l’aire, on hi cacen, beuen, s’hi aparellen i fins i tot hi dormen, pujant a centenars de metres d’altura i baixant en cercles mentre dormen. Si l’ocell que mires fa una paradeta en un cable, és una oreneta.

2. Quina silueta i quina cua té? Les orenetes tenen les ales una miqueta més curtes i amples, sovint la cua forcada (molt marcada en l’oreneta vulgar) i un vol àgil, lleuger. Els falciots tenen unes ales més llargues i corbades en forma de falç —d’ací el nom—, la cua curta i un vol potent i directe. Si te passen volant a prop, sentiràs el «zuuummm» de la fressa del seu vol. El ballester, finalment, fa la mateixa silueta, però en gran, com una ballesta.

3. Com de grans són? Els ballesters són en diferència els més grans, res a veure amb una oreneta. Els falciots estan entre tots dos, però quan agafes el «tranquillo» és una pista molt important per diferenciar-los.

4. Té colors, o és tot fosc? Les orenetes porten marques: gola roja, carpó blanc o taronja, ventre clar… Els falciots són pràcticament tot foscos. L’única excepció és el ballester, que té una panxa blanca inconfusible.

I si encara tens dubtes, busca el niu. Però això ho deixem per al final.

Les cinc orenetes dels Països Catalans

A casa nostra crien cinc espècies d’oreneta. Quatre són estivals (vénen a passar la primavera i l’estiu i tornen a l’Àfrica) i una, el roquerol, es queda tot l’any. El més probable és que en el dia a dia en veges dos: la oroneta vulgar i la cuablanca, i pot ser al principi són difícils de diferenciar. Anem-les a conéixer.

1. Oreneta vulgar (Hirundo rustica)

És l’oreneta per antonomàsia, la més habitual o que més anclada tenim al nostre imaginari. Té el dors negre amb brillantors blavoses, la gola i el front d’un roig fosc i el ventre clar. Però el seu segell inconfusible és la cua llarga i molt forcada, amb dos filaments fins que es noten molt en vol. Esvelta, elegant i lligada al món rural: masos, granges, pobles. Fa un niu de fang obert, en forma de tassa, dins de porxos i zones més o menys cobertes.

Normalment les veurem en vol, i ací tenim la clau principal per diferenciar-les de l’altra oreneta més habitual (la cuablanca): mireu sempre la cua.

Les orenetes son migradores (excepte el roquerol) i per tant, van i venen. De fet, van tan lluny com a l’Àfrica subsahariana. Una gran eina que disposem és el directori d’Ornitho a Catalunya, on centenars d’aficionats i professionals anoten quins ocells veuen a diari. Això permet, entre d’altres coses, tindre una visió clara de quan i on es poden veure aquestes aus.

Per cert, són ben matineres i a l’estiu a vegades la seua xerrameca fa que hages de tancar la finestra!

2. Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)

La més urbana de totes, la tenim dins de pobles i ciutats. És més menuda que la vulgar, amb el dors negre blavós i tota la part inferior blanca, però el que li dona el nom i la fa inconfusible és el carpó (just abans de la cua per la part superior) d’un blanc pur, molt visible quan vola. La cua és curta i poc forcada. Viu en colònies: fa nius de fang tancats, amb un foradet d’entrada, apegats sota balcons i cornises.

3. Oreneta cua-rogenca (Cecropis daurica)

La rara de la família, i la més difícil de veure. S’assembla molt a la vulgar i sovint vola barrejada amb els seus estols durant la migració. Per distingir-la, fixa’t en el carpó i el clatell de tons taronja-daurats (d’ací el seu nom científic, daurica) i en la cua negra i forcada, que de baix es veu fosca mentre que el cap es veu clar. Fa un niu de fang molt característic: una tassa amb un túnel d’entrada, sovint sota ponts, que és on jo l’he trobat mes habitualment.

4. Oreneta de ribera (Riparia riparia)

La més menuda de totes (uns 12 cm) i la més discreta. No té res de negre brillant: el dors és marró clar i uniforme, i la part inferior és blanca amb una marca clau, un collaret marró travessant el pit. La cua és curta i sense forquilla. No cria mai en cases: excava forats en els talussos de sorra dels rius, on forma colònies. Així que, si la veus, segurament hi ha aigua a prop.

5. Roquerol (Ptyonoprogne rupestris)

L’excepció a la regla: és l’única oreneta que tenim tot l’any. Per tant, si veus una oreneta a ple hivern, ja saps quina és (en principi, perquè cada vegada veiem coses més rares). És robusta, d’ales amples i cua quasi gens forcada, i de color marró uniforme (sense blancs ni vermells), amb la panxa una mica més clara. Si t’hi fixes bé, té unes taquetes blanques prop del final de la cua. Li agraden els cingles, les zones rocoses i les muntanyes; per això el seu nom.

Els falciots i el ballester: els autèntics reis de l’aire

Ara canviem de família —i d’ordre—. Els falciots són ocells estivals que viuen literalment volant. Crien en forats d’edificis vells, sota les teules, i només toquen terra (o paret) per criar. El nom ve de la seua silueta: unes ales en forma de falç. Als Països Catalans en crien tres espècies.

6. Falciot negre (Apus apus)

És el so de l’estiu als nostres carrers: eixos grups d’ocells foscos que volen en grup rapidíssims xisclant un «xrrii» agut. Vist contra el cel sembla totalment negre, encara que de prop té una taca clara a la barbeta i les plomes de vol amb un to platejat. Ales llargues i molt punxegudes. Arriba cap a l’abril i se’n va a finals d’estiu. Curiositat: pot passar-se mesos sense aturar-se mai, fins i tot dormint en vol.

L’orella és part fonamental per identificar ocells. No em digueu que no l’heu sentit abans?

7. Falciot pàl·lid (Apus pallidus)

El germà complicat de la família. És molt semblant al negre, però, com diu el nom, és una mica més pàl·lid i marronós, amb unes taquetes visibles (de prop) al ventre i una taca de la barbeta més gran però difícil de veure. Les seues ales són del mateix color que el cos (en el negre es veuen més clares que el cos). És més localitzat, sobretot en zones costaneres. Sincerament, separar-lo del negre en vol és tot un repte fins per als experts.

8. Ballester (Tachymarptis melba)

El gegant del grup, i el més fàcil de tots quan saps què buscar. És molt més gran que els falciots (fins a 23 cm, amb una envergadura que frega els 57 cm) i té la marca definitiva: la panxa blanca i la barbeta blanca, separades per una banda fosca al pit. La silueta recorda una ballesta i l’aleteig és més lent i pausat que el dels falciots, com correspon a la seua mida. Cria en cingles i edificis alts de les ciutats, i és famós per eixir a caçar just abans de les tempestes, quan els insectes s’apinyen.

Un apunt per als curiosos: fins fa poc se l’anomenava Apus melba, però els taxònoms l’han separat dels altres falciots en un gènere propi, Tachymarptis. Si trobes les dues formes pel món, ara ja ho saps.

La prova definitiva: mira el niu

Si l’ocell se t’escapa volant, el seu niu és una prova quasi forense, perquè cada espècie en fa un de diferent (o no en fa cap). Fixa-t’hi:

• Tassa de fang oberta per dalt, dins d’un cobert o porxo → oreneta vulgar.

• Tassa de fang tancada, amb un foradet, apegada sota una cornisa i en colònia → oreneta cuablanca.

• Tassa de fang amb un túnel d’entrada, sovint sota un pont → oreneta cua-rogenca.
• Forat excavat en un talús de terra vora un riu, en colònia → oreneta de ribera.
• Tassa de fang en una esquerda de roca o cova de muntanya → roquerol.
• Cap niu de fang: només un forat en un edifici o cingle → falciot (negre o pàl·lid) o ballester.

Aquesta última pista és definitiva per separar els dos grups: si fa niu de fang, és una oreneta; si només ocupa un forat, és un falciot o un ballester.

Taula comparativa ràpida

Quan i com observar-los

La millor època és de març a setembre, quan arriben els estivals. Les primeres setmanes de març són màgiques: amb una mica de sort pots veure les cinc orenetes alhora en un punt de la costa, totes fent parada per recuperar forces durant la migració. I recorda: a l’hivern, qualsevol oreneta que veges és, gairebé segur, un roquerol.

Si vols saber si ja ha arribat l’abril, les orenetes t’ho vindran a dir
PCCD – paremiologia i dites

No necessites gran cosa per a començar. Un capvespre tranquil, el cap alçat i una miqueta de paciència. Si vols afinar, uns prismàtics senzills i alguna aplicació d’identificació (com Merlin) et faran el camí molt més fàcil.

Aquests ocells ens necessiten

No és tot bonic amb les orenetes i falciots. Moltes d’aquestes espècies estan patint un declivi preocupant: la rehabilitació d’edificis tapa els forats on crien els falciots, els nius de fang de les orenetes es retiren de les façanes i la davallada d’insectes els deixa sense menjar. Són ocells que ens fan un favor enorme —s’estima que cada oreneta pot caçar centenars de mosquits i mosques cada dia— i que, a més, són excel·lents indicadors de la qualitat del nostre aire.

Per sort, tots podem ajudar. El Projecte Orenetes de l’Institut Català d’Ornitologia (ICO) recull observacions de nius de tothom: si en tens un a casa o al teu carrer, dona’l d’alta. Respectar els nius existents, no tapar els forats de cria durant la temporada i instal·lar nius artificials són gestos petits amb un impacte real.

Curiositat històrica: un dels primers anellaments científics d’ocells del nostre país es va fer amb una oreneta cuablanca. El 25 d’agost de 1907, a Vilabertran (Alt Empordà), se’n va deixar anar una amb un tubet de suro lligat al coll i un missatge a dins. La van recuperar mesos després… a Suïssa! Aquests ocellets diminuts fan viatges que ens deixen astorats —i mira que ja vam parlar d’astorar-se en un altre article 😉—.

Sigues el més llest de casa

La pròxima vegada que algú assenyale el cel i diga «mira quines orenetes», ja podràs fer d’expert: es posa o sempre vola? Té la cua forcada o ales de falç? És tot fosc o té la panxa blanca? En quatre segons tindràs la resposta i començaràs a fer molt de pal a la resta de gent ^^.

Ah, i si vols saber més d’ocells, vam fer una guia amb els 20 ocells que és més probable que trobes quan surts al carrer o al camp.