De l’astor a l’astorament: com els ocells han modelat la nostra manera de parlar

“No sigues gamarús!”
“Estàs marejant la perdiu…”
“S’ha quedat astorat”.

Heu escoltat mai aquestes expressions? En el nostre dia a dia ens trobem amb nombroses paraules que diem, i que escoltem, que tenen relació amb els ocells. La llengua no és un sistema aïllat, que viu tancat als diccionaris; és un organisme viu que respira el mateix aire que els seus parlants. Durant segles, aquest aire l’hem compartit, sobretot, amb els ocells. Els nostres avantpassats, que se les havien de veure per treure les collites endavant, vivien amb la mirada posada al cel i al bosc, i d’aquesta observació minuciosa del comportament animal —el que avui anomenem etologia— en va néixer un cabal lèxic riquíssim que encara usem avui, sovint sense ser-ne conscients.

En aquest article vull posar una mirada diferent: no buscarem ocells amb els prismàtics, sinó a través de les paraules. Ens endinsarem en el camp de l’ornitonímia figurada, un fenomen mitjançant el qual la llengua catalana ha manllevat noms i comportaments de les aus per descriure la condició humana.

Des de la filologia, aquest procés s’explica a través de la metàfora i la metonímia. El parlant observa una característica destacada de l’au (la “motivació semàntica”) i la transfereix a una acció o actitud humana. Si qualsevol filòleg llegeix aquestes línies, és més que benvingut per corregir-me, doncs és probable que estiga dient alguna animalada.

1. De l’etologia a la semàntica: verbs que tenen el seu origen en el comportament dels ocells

Un dels mecanismes més fascinants de la formació de paraules en català és la conversió de substantius animals en verbs que descriuen accions humanes. Aquest procés no és aleatori; es basa en una observació etològica precisa. La saviesa popular va detectar un comportament característic en l’au —un moviment de caça, una reacció de pànic, una vocalització— i el van transferir metafòricament a l’àmbit humà.

1.1. Esparverar: quin és l’origen d’aquest verb?

Trobem diferents exemples, com ara el cas del verb esparverar. Aquest deriva directament de l’esparver (Accipiter nisus), un rapinyaire de bosc especialitzat en la caça per sorpresa d’ocells petits. L’etimologia ens remet a l’efecte que la silueta d’aquest depredador provoca en un galliner o en una volada de moixons: un pànic explosiu que dispersa el grup o, paradoxalment, una immobilitat absoluta instintiva per evitar la detecció.

El diccionari català de l’IEC defineix esparverar com “la imminència d’un perill, esverar”. Cal afegir un matís, relacionat amb l’efecte que causa l’esparver a les seues preses: implica una desorganització sobtada de l’ordre, una pèrdua de control racional davant d’una amenaça imminent.

1.2. D’on ve el verb astorar?

Si l’esparver genera pànic, l’astor (Accipiter gentilis), que és un cosí més grandot de l’esparver, genera torbació. El verb astorar prové d’aquest rapinyaire, històricament molt valorat en la falconeria. L’acció de l’astor sobre la presa no és només la captura física, sinó l’anul·lació psicològica de la víctima. Una perdiu o un conill “astorat” és aquell que, davant l’assetjament, queda bloquejat, incapaç de prendre decisions per salvar-se.

El diccionari ens diu que astorar és “causar un gros espant (a algú)”. Amb l’ajuda de la paremiologia catalana podem arribar al matís diferencial que esmentàvem: a diferència d’esparverar, que suggereix una reacció visceral de por, astorar pot referir-se a un estat intel·lectual de confusió o sorpresa majúscula que impedeix el raonament clar. Així, aplicat al comportament humà, astorar ha adquirit un matís de “deixar atònit” o “torbar profundament”.

1.3. Per què usem el verb “piular”?

El verb piular té el seu origen en l’onomatopeia “piu-piu”, que reprodueix el reclam dels pollets i ocells petits. Originalment, piular s’utilitzava exclusivament per descriure l’acció d’emetre veu els ocells. Al aplicar-ho a l’acció humana fa referència a parlar. Per extensió metafòrica, s’aplica sovint en contextos negatius o de submissió: “no va gosar ni piular” (no va atrevir-se a dir res).

Com a curiositat, en català l’arribada de Twitter va ser un impuls per al mot piular (tweet en anglés), que fins i tot va trobar noves derivades en repiular (retweet).

1.4. Estarrufar, quin origen té?

El verb estarrufar descriu l’acció d’eriçar el pèl o les plomes. En les aus, això pot ser senyal de malaltia, però també d’agressivitat o de festeig —com en el cas del titot o el paó reial.

En humans, estarrufar s’aplica tant als cabells com, sobretot, a l’estat d’ànim. “Estarrufar-se d’orgull” connecta amb la imatge de l’ocell que augmenta el seu volum aparent per impressionar rivals o parelles. Així ho recullen nombroses cites, com per exemple s’ha documentat l’ús al Baix Ebre de la frase “més estarrufat que un titot“, fent referència a una “persona arrogant i presumida”.

2. Fraseologia i refranys: expressions originades en els ocells i la relació humana amb els mateixos

La caça ha estat, durant segles, una activitat central en la vida rural als Països Catalans. Les tècniques per capturar aus, ja siga per subsistència o per esport, han generat expressions que usem en àmbits molt diversos i en el nostre dia a dia.

2.1. Marejar la perdiu: origen de l’expressió

L’expressió marejar la perdiu és omnipresent a les nostres converses, i també s’ha fet un forat a les cròniques polítiques. Significa perdre temps intencionadament, donar voltes a un assumpte sense concretar, o retardar una decisió.

Per entendre l’expressió, cal entendre les característiques de la perdiu (Alectoris rufa). És una au de vol potent però curt, amb una musculatura pectoral dissenyada per a esclats de potència, però que es fatiga ràpidament. L’estratègia dels caçadors ha consistit tradicionalment en obligar la perdiu a aixecar el vol i aterrar repetidament. En forçar-la a vols successius sense descans, l’au s’esgota (“es mareja”) i esdevé una presa fàcil. Pobra perdiu!

En el context humà, qui “mareja la perdiu” està aplicant aquesta tàctica de desgast a l’altre, cansant-lo amb detalls irrellevants o procediments burocràtics fins que u, definitivament, es cansa i cedeix.

2.2. D’on ve l’expressió “encolomar”?

“Ja m’han encolomat el marró!”. Al País Valencià, una expressió —la d’encolomar— que s’usa sovint. El verb encolomar té una càrrega semàntica negativa: atribuir a algú una feina, responsabilitat o objecte que no desitja o no li correspon.

Per descriure el seu origen, ens quedem amb la descripció al diccionari etimològic de Joan Coromines. La vinculació està directament relacionada amb el comportament del colom (Columba livia) sota condicions domèstiques:

Es tracta d’una comparació amb el colom que s’esmuny o es fica en un dels petits forats del colomar, ja que l’ús originari devia ser aquest: “El va encolomar en aquella reunió”; “Es va encolomar en el saló del banquet”, en el sentit d”entaforar’ o ‘introduir (especialment allà on no toca)’, i d’aquí degué passar a ‘fer passar una cosa, quan calia o se n’esperava una altra’.
Font: RodaMots

Una altra manera de dir-ho seria amb “carregar el mort” a algú.

3. Els humans vistos com ocells

Per tancar aquest article, revisem tot un catàleg de paraules que són, en realitat, noms d’ocells, però que s’usen per caracteritzar els humans, bé siga pel seu aspecte físic o per la seua intel·ligència.

3.1. Ser un passerell: per què ho diem?

El passerell (Linaria cannabina) és un fringíl·lid que tradicionalment ha estat molt apreciat pel seu cant però que és relativament fàcil de capturar amb vesc o xarxes a causa de la seva naturalesa confiada.

Un passerell és, per antonomàsia, una persona novella, inexperta o fàcil d’enganyar. El que en castellà seria “un pardillo”. Així ho recull el diccionari de l’IEC, però també compta amb una altra accepció que diu: “persona viva, astuta o molt alegre”, com també es documenta a diferents diccionaris i reculls. De la mateixa manera, en alguns llocs diuen “ser més llest que un passerell”, equivalent a l’ús que es fa al País Valencià del teuladí (el pardal comú) per tal d’expressar aquesta astúcia: “ser més llest —o pillo, o espavilat— que un teuladí”.

3.2. La garsa, astuta i tramposa

La garsa (Pica pica) no és l’únic còrvid al que se li atribueixen característiques dolentes, quan no demoníaques. Però també se’ls atribueix una gran intel·ligència, que fa que s’hagen originat diferents expressions al voltant d’aquestes percepcions. Alguns exemples:

• “Més lladre que una garsa”. La fama dels còrvids d’acumular objectes brillants als nius ha generat aquesta comparació directa amb el robatori hàbil. Font: PCCD.
• “Donar garsa per perdiu”. Una variant de “donar gat per llebre”. La garsa, tot i ser comestible en temps d’escassetat, té una carn dura i de qualitat molt inferior a la de la perdiu. Cert és que aquesta expressió parla més dels humans que de les garses, que tot ho paguen elles. Font: PCCD.
• “Xerrar més que una garsa”. El reclam de la garsa és aspre, repetitiu i constant, metàfora perfecta per a la persona que parla sense aturador i amb un to potser desagradable. Una expressió usada al llarg dels Països Catalans. Font: PCCD.

3.3. Quan la comparació amb els ocells parla del pes

Molts ocells es perceben, des de l’òptica humana, com a prims.

• “Sec com un gaig”. El gaig té un plomatge vistós que li dona un cert volum aparent; tanmateix, el cos és sorprenentment xicotet i magre. La dita s’aplica a persones que semblen robustes per la roba però són primes, o simplement per emfasitzar la primesa. Font: PCCD.
• “Magre com un rupit”. Molts ocells petits, com el pit-roig (o rupit com es diu a les Illes o a zones del Montseny i la baixa Tordera), els veiem com a fràgils i prims, tot i ser ben rodons. Així, quan algú se’l compara amb un rupit, és per dir que està molt prim. Font: PCCD.

Per la part contrària, trobem algun exemple de robustesa:

• “Gras com un tudó”. El tudó és el “colom” més gros i robust dels nostres boscos. La seva aparença rodona i el pit prominent el converteixen en el símbol de la bona salut alimentària i l’obesitat. Font: PCCD.

3.4. Ser un gamarús: origen de l’insult (que no deuria ser-ho!)

Acabem amb un dels meus ocells preferits, un mussol molt habitual als Països Catalans. El seu ús per referir-se al comportament humà és, potser, l’exemple més clar de la “injustícia” lingüística cap als ocells. I ací m’haig de posat molt seriós.

El gamarús (Strix aluco) és una gran víctima de la mala fama en el nostre diccionari. En una de les seues accepcions, el diccionari de l’IEC diu que un gamarús és una”persona toixa, bestiota”. Però, quina és la motivació d’aquest significat?

La resposta la trobem en la descontextualització de l’hàbitat. El gamarús és el rei de la nit, un caçador implacable, silenciós i terriblement eficaç en la foscor. Però antigament, quan els pagesos o caçadors el trobaven accidentalment durant el dia, l’ocell es comportava de manera molt diferent. Fora del seu element, enlluernat per la llum del sol i descobert en el seu amagatall, el gamarús es queda immòbil.

És una ironia fantàstica: anomenem “estúpid” a un dels depredadors més intel·ligents, adaptables i exitosos dels nostres boscos. Si el nostre judici, en canvi, es basara en el seu comportament nocturn, dir-li gamarús a algú vindria a ser sinònim de “sigilós i letal”. Però és que els humans, de nit, no veiem “un bou a tres passes”.

El coneixement popular, els ocells i el llegat en la nostra llengua

Aquest petit viatge per l’etimologia i la fraseologia ens recorda una veritat fonamental: som el que parlem, i parlem del que vivim. Totes aquestes expressions són fòssils vivents d’una època en què la frontera entre l’humà i la natura era molt més difusa. Avui, vivim a les ciutats i passem més temps davant de pantalles que mirant al cel, i potser per això ja no creem noves metàfores basades en la natura. Més aviat diem coses com influencer i coses així…se m’ocorre si no es podria crear una nova expressió: “més babau que un influencer“. Perdoneu la maldat!

Tanmateix, mantenir vives aquestes expressions és una forma de resistència i de memòria. I de comprendre uns animals que ens rodegen i que són els més fàcils de veure: els ocells. Cada vegada que no ens deixem enredar com un passarell, que evitem que ens encolomin una feina o que defensem la intel·ligència del gamarús, estem reivindicant la saviesa dels nostres avantpassats i reproduïnt el seu coneixement —temorós o admirat— pel món natural.

Ara sí, demane perdó de manera anticipada a filòlegs i estudiosos de la llengua. Estaré encantat de corregir qualsevol concepte mal emprat. I us convide a suggerir noves paraules, expressions i frases fetes que estiguen originades en els ocells i que feu servir als vostres pobles!